Perquè parlo d'educar quan parlo de córrer.

Per què parlo d’educar quan parlo de córrer?

Aquest petit assaig a mode d’entrada de blog, permet fer reflexió sobre la innovació educativa, des de la narrativa. Es tracta doncs de presentar continguts vinculats a una motivació pròpia, en aquest cas: l’atletisme urbà o el runing.  Moltíssima gent és llença a diàri a córrer pels carrers i passejos, de la ciutat i el camp. Vincular el coneixement al meu interès particular, fomenta un aprenentatge significatiu, tanmateix, es fomenta l’aprenentatge associatiu, ja que els continguts que treballaré estaran vinculats amb altres assignatures.

Aquest títol : Perquè parlar d’educar quan parlo de córrer, és sense dubte i sense vergonya, un símil amb el títol de Haruhi Murakami, “De què parlo quan parlo de córrer”. L’autor bestseller postmodern ens fa una narrativa autobiogràfica, que entrellaça el seu pensament i el fet d’escriure novel·les amb el running, en la novel·la d’assaig, ens fa una bonica metàfora entre córrer i la seva vida, una experiència que rau des de la seva pròpia subjectivitat. La meva intenció no és genysmenys que aprofitar la metàfora per parlar d’educar.

Dedicar-me a córrer s’ha convertir en una de les meves “tasques” quotidianes, no puc passar una setmana sense posar-me les bambes i sortir al carrer, sovint em faig el passeig marítim, la carretera de les aigües, el Riu Besòs, a bora d’uns 12k – 22k per dia. Ken Robinson a “L’Element, descobrir la teva passió ho canvia tot” ens parla de la necessita de trobar el teu element, això és: trobar allò que fa perdre la noció del temps, que et fa brillar, que et fa destacar en quelcom. Sense aquesta troballa, hom no podrà mai ser innovador ni ser feliç. Podem explicar com fer un esport et por fer feliç i et pot ajudar a trobar el teu element. En el meu cas, no faig runing de forma professional, però no es pot caure en pensar que això vol dir, que no sigui important, d’alguna manera em dona energia, em situa en un lloc en l’espai i el temps diferent. Pels corredors professionals cada dècima conta, però per a mi, lo important és arribar i gaudir del camí, és a dir, per a mi, es un gaudir estètic. Es important relacionar l’esport amb l’escola nova i el naturalisme pedagògic, l’Escola del Mar de Pere Vergés, i els escoltes, és un exemple d’aquest gaudir estètic al que em refereixo. La Pedagogia es present en l’acte de caminar, com ens diu l’article: “La presencia de la pedagogia en el acto de caminar: Homo viator, nomadismo y  formación”. Aquesta idea ja ens ve de Rousseau i els seus passeigs, la idea de la escola connectada al territori i les excursions escolars. Per a mi, córrer es un propòsit per si mateix, com feia Rousseau, es un acte contemplatiu sobre si mateix i sobre el recorregut, es una prova que poses a tu mateix i t’ajuda a pensar, com ens diu Nietzsche: “No somos de esos que sólo rodeados de libros, inspirados por libros, llegan a pensar –estamos acostumbrados a pensar al aire libre, caminando, saltando, subiendo, bailando, de preferencia en montañas solitarias o a la orilla del mar, donde hasta los caminos se ponen pensativos” (Nietzsche, 2009, e t291). Córrer o caminar, és un acte pedagògic, on allò important és el camí, és a dir, el procés: caminante no hay camino, se hace camino al andar (Antonio Machado).

En una institució  escolar es el procés, com córrer lo important no es arribar en el mínim de temps possible sinó la resistència i el camí fet.  És un continu de millora constant.

Tanmateix, córrer es una teràpia per la direcció d’un mateix, ens pot ajudar al control d’assumptes personals, al autoconeixement i a trobar un equilibri personal entre la vida laboral i l’oci. Murakami ens diu les palaures que poden servir per l’autocuaching, a l’hora de fer una marató o de córrer longituds més llargues de 40k, 50, els esportistes ens em de repetir algun tipus de mantra per automotivar-nos. “Había un corredor que deica que, ya desde que empezaba a correr, y luego durante toda la carrera, no hacía más que rumiar para sus adentros una frase que le había enseñado su hermano, que también era corredor: Pain is inevitable. Suffering is optional,” El dolor és inevitable, però sofrir això sí que és opcional. No hi ha esforç sense dolor, però el dolor es pot suportar. aquesta màxima es repetida per moltes cultures i per l’antiga escola tradicional, potser, en educació, estem perdent progressivament t el valor de l’esforç i la constància, aquest valor, potser em d’evitar parlar de sofriment, doncs el sofriment no porta enlloc, però el dolor és inevitable i serà sempre present a la vida, no podem educar sempre a espatlles al dolor. Com he dit abans, sembla com si la felicitat requereixi d’un esforç per ser possible, un esforç per l’autoplaer i l’autocompliment dels objectius propis, en aquest tarannà, el mestre Jaume Trilla a Pedagogia de la Felicitat, ens explica com és de necessària una educació per la felicitat i com, el coneixement pot ser gratificant, tanmateix, l’escola també pot ser gratificant, sempre i quan es tracti d’un procés d’ensenyament-aprenentage on docent i discent gaudeixin,  Del que de veritat parla la pedagogia felicitaria és del plaer de la cultura, de la satisfacció pel treball ben fet, de com és de gratificant barallar-se amb el coneixement, de «I ‘alegria serena de I ‘estudi», que deia Hermann Hesse,35 i no de pur entreteniment o de gresca. Perque un aprenentatge seriós, una relació personalment compromesa amb la cultura i la ciencia, exigeix quasi sempre dedicació, esforç i autodisciplina; però és un esforçg que no ens fa infeliços, sinó tot el contrari. És com I'esforç físic de I'alpinista o I'esforç mental del jugador d'escacs. O com hem parlat aquí, l’esforç amb dolor (potser) però sense sofriment. Aquesta idea s’allunya del empobriment de la cultura per mitjà d’una pedagogia que cerca el beneplàcit dels alumnes, com si d’un servei es tractes on han de quedar satisfets amb el servei que compren, quan la realitat és que qui ha d’estar satisfet amb l’aprenentatge ha de ser un mateix, dins deu seu procés d’autoaprenentatge: és una tasca d’autoformació.

Em considero feliç quan estic bé i sa, però també quan estic bé amb els altres, en el desenvolupament organitzatiu es molt important la relació amb els altres perquè la organització funcioni, per poder parlar de eficiència potser primer em de parlar de felicitat, si les organitzacions son un conjunt de persones felices funcionarà molt millor, això passa per tenir una escola connectada amb la comunitat, on nens i nenes, pares i mares, i professorat docent s’implica en la gestió. Una entitat educativa on sempre hi ha coses per aprendre, no estancada sinó amb la voluntat de continuar el kilometratge cap al horitzó, aprenent i reprenent de la experiència, resolvent els problemes en clau sistemàtica. Si córrer pot ser un acte individual, l’educació també ha de ser un acte d’autodescobriment, però l’educació no es dona sinó es en la comunitat.

La coneguda marca de sabates esportives (ASCIS), anima sana in corpore sano, lema que prové dels romans, de la sàtira X de Juvenal i que es recuperat per la Pierre Cuberttein i l’olimpisme, tot allò que te a veure amb la unió del intel·lecte el cos i la moral, com el model d’home de la kalokagathia. L’esport a dia d’avui no deixa de ser una innovació pedagògica, tota pedagogia orientada a l'educació d’un humanisme integral del cos, de l’anima i de l’esperit (caràcter), recuperar aquesta idea pot ser una innovació d’allò més adient.